Palma no serà ciutat europea de la cultura el 2031. Ho sabia qualsevol persona mitjanament interessada en aquest procés, i molt especialment aquells que vivim i treballem a Palma, i que tenim relació amb la cultura com a consumidors.
Fa uns anys vaig treballar la marca ciutat al meu municipi, un «rara avis» dins de l'amalgama de les entitats locals, ja que està format per nombrosos nuclis de població, uns més antics i altres més nous (urbanitzacions, algunes purament nuclis dormitori sense serveis), sense un nucli de població central que doni nom al municipi; va ser una cosa així com una confederació de pobles i urbanitzacions condemnats a entendre's. Crear una entitat i un sentiment de pertinença a través d'una estratègia top-down era tan romàntic com improductiu.
La campanya a favor de Palma 2031 m'ha recordat moltes vegades a aquella activitat que vaig intentar impulsar, buscant una proximitat a les xarxes, una imatge fresca i la projecció a futur d'alguna cosa que no estava a les mans de les institucions, sinó que requereix múltiples factors en què les institucions només han de finançar, assistir a la foto oficial i agrair als col·lectius que ho han fet possible. De fet, moltes vegades les institucions públiques són les propostes de desvalor, i crec que en el cas de Palma ha passat una cosa semblant.
La manca d'una política de la cultura, la imatge pública d'una ciutat bruta i saturada, sense connexions pròpies del segle XXI a través de metres i tramvies, limitada únicament a ser la sala de reunions més cara d'Europa, unit al problema de l'habitatge, la persecució de les caravanes o els problemes interns del govern municipal, convertien qualsevol altra proposta en elegible. Però potser aquesta candidatura no fos la fi, sinó un mitjà, un instrument de campanya preelectoral, i en aquest cas ha estat una aposta molt arriscada.
La cultura a Palma és un exemple perfecte del dualisme i de la institucionalització dels espais de creació. Hi ha grups propers al poder, com el Cercle de Belles Arts que, en termes politològics seria una cosa similar als «partits càrtel» de Katz i Mair en el sentit que no busquen cap canvi status quosinó celebrar trobades entre actors socials orientats a altres fins que no són l'art. Convertir en sala d'exposicions la 4a planta d'una gran superfície dedicada a la moda, en lloc que els poders públics cedeixin espais és molt gràfic.
L'ecologia de galeries d'art i els nodes de sibaritisme cultural en són un altre exemple. El fracàs de les Nits de l’Art a nivell material revelen any rere any que el pa i circ d’aquells dies està orientat a generar ingressos en la restauració, ja que la visita a espais públics i privats són la prèvia al sopar en algun restaurant de la ciutat, que és l’objectiu principal d’aquestes accions. Potser la candidatura Palma 2031 és un intent de reposicionament, d'activador d'un sector cultural particular i particularista, on les institucions intercedeixen sempre després de fer un càlcul electoral. Quid prodest?
Quid prodest en aquesta campanya de Palma 2031?
Per què ha servit aquesta campanya de Palma capital de la cultura 2031? En primer lloc, per a la celebració de reunions i activació de nodes de contactes des d'institucions i organitzacions satèl·lit. No ha passat desapercebut que des de nombrosos col·lectius s'ha vist amb recel i fins i tot s'ha generat malestar per la improvisació, la manca de diàleg i l'arrogància de l'equip de govern de Palma, almenys en els primers moments de la campanya.
Una despesa pública que coneixerem amb el temps, on hi ha hagut viatges institucionals, promoció en màrqueting, mobilització de personal i sobretot moltes hores dedicades a una campanya single issue que va néixer morta, és el saldo negatiu amb què ha acabat aquesta setmana de març. La unitat projectada, encapçalada per l'alcalde material de Palma i pel formal, ha estat una estratègia de reposicionament d'una ciutat estigmatitzada com una capital europea més de les gentrificades, dualitzades, que van perdent l'esperit col·lectiu a favor de les franquícies i dels grans propietaris, on la cultura podia representar una proposta de valor, però on els artistes no han estat.
De fet, durant aquest procés he viscut de prop el naixement del que pot ser una associació d'artistes molt rellevant a nivell de Mallorca, i que neix justament per reclamar un respecte a les persones creadores, un impuls real al valor de les exposicions, i una proposta d'inversió real en espais, promoció i pagament d'honoraris. L'eterna dualitat entre preu i valor, en un moment en què hi ha artistes que paguen per exposar i on se'ls considera l'entreteniment previ al sopar amb els amics, aviat tindrà un nou actor en què esper poder col·laborar.
Un fracàs no col·lectiu a un any de les eleccions
Que Palma no formi part ni tan sols de la semifinal ha estat un fracàs no col·lectiu, sinó particular. Ha estat una campanya de promoció de la qual podrien sorgir moltes altres a nivell micro i amb una escalabilitat molt interessant, però que no passaran perquè l'objectiu no va ser mai el de crear unes polítiques públiques a mitjà termini, sinó crear un producte i que els dirigents actuals poguessin gaudir del camí (dels viatges, les reunions i les exposicions). El fracàs no ha estat col·lectiu perquè l'impuls tampoc no ho va ser. A la premsa es poden llegir fins i tot declaracions de persones responsables d'organitzacions culturals afirmant que la campanya no li ha despertat interès i que li resultava indiferent el resultat.
El reposicionament de Palma no passarà per un sector com el cultural, que és un dels principals afectats pels canvis de models productius i de difusió; recomano les idees de Tomàs Barceló sobre els aspirants a «pintors de la cort», i la manca d'un relat a les vores oa l'exterior del debat únic, de la institucionalització de la cultura. La cultura còmoda, organitzada en oligarquies de poder i orientades a ser instruments de difusió i no al seu valor per se, han demostrat que no són suficients per compensar una nul·la política cultural, una concepció de l'art purament com a entreteniment i instrument. Palma és exemple del que no hauria de ser una capital europea de la Cultura, però tot i així no m'alegra que no hagi arribat ni tan sols a les semifinals.
Ara que comença la temporada de Nits de l’Art segurament podrem parlar més sobre aquests temes. Per aquí seguim.
Deixa un comentari